Vaig a nedar sovint a una piscina climatitzada i coberta del poble del costat. La piscina té vint-i-cinc metres de llarg, i jo normalment nedo mil metres, o sigui faig quaranta piscines. La primera piscina nedo braça, i les tres següents esquena. La cinquena torno a nedar braça, i les tres següents esquena. I així tota l’estona. És una manera de contar les piscines que em va bé. Grups de quatre. Però així i tot el cap pensa moltes coses i em despisto. Fa poc he ideat un mètode. Cada vegada que faig una piscina de braça, la número u, la número cinc, la número nou… penso en què passava a la meva vida quan tenia aquella edat, i surten coses curioses.

Quan tenia un any, no em recordo de re, quan en tenia cinc, recordo que a l’hivern el meu pare i jo fèiem veure que era l’estiu i que ens posàvem el trajo de bany. Ens costava i fèiem els gestos amb el cos que es fan quan costa posar-se un trajo de bany. Però això ho fèiem vestits i rèiem, ens feia molta gràcia. 

Piscina número nou. Què feia jo als nou anys? Viure feliç. Encara no se m’havien instal·lat al cos les hormones que més tard em feien estar pendent dels nois. Jugava a l’escola a tots els jocs que sabíem i era feliç. 

Piscina número tretze. Ja estava pendent dels nois. No és que això em fes molt infeliç, però em va fer perdre molta llibertat. Estava pendent continuament d’ells i no era una nena lliure i feliç com quan tenia nou i deu anys. Recordo que lluitava contra els pensaments del tipus “aquest noi m’agrada i crec que li agrado, em mira molt…” o “aquest noi m’agrada i no em fa ni cas…”, em trobava ridícula, però no hi podia fer res.

Piscina número disset. Als disset anys ja estava totalment submergida en el tema homes, encara no tenia sexe, però ja havia tingut nòvios, i problemes. La meva vida era anar a la universitat, intentar aprovar sense estudiar gaire i els nois.

Número vint-i-u. Em vaig enamorar de l’home de la meva vida. I ell de mi. Que bé! Pensareu. Però patia, patia molt, perquè pensava que ell no estava tan enamorat com jo, i això era un martiri.

Vint-i-cinc. Als vint-i-cinc anys vivia amb el meu enamorat i treballava de professora. L’època més feliç de la meva vida. Treballàvem, sortíem al vespre a sopar i prendre copes i fèiem l’amor.

Vint-i-nou. Neix el meu fill estimat, el més important que m’ha passat a la vida, comença una història d’amor que de moment continua.

Trenta-tres. El meu fill té quatre anys. El cuido i soc feliç.

Trenta-set. El meu fill té vuit anys i jo tinc el cap ple de pardals. Torno a interessar-me pels homes, amb el que la meva vida és molt complicada i no gaire feliç.

I aquí acabo les meves piscines de braça, i aquests són els anys de la meva vida que tinc més estudiats, de tots els altres no en sé re. Hauré d’inventar algun mètode per pensar quan tenia quaranta anys i endavant, ho pensaré.