La meva germana i jo som amigues. Hem passat èpoques de tot, però ara ho passem bé juntes. I hem anat a passar dos dies a un hotelet que te spa, pista de tennis i taula de ping-pong. Tenim una habitació molt bonica davant d’un camp verd amb un estany amb ànecs, plantes i ocells. Passegem, després mengem, el restaurant té un bon cuiner, en acabat descansem una mica. L’spa, també és molt agradable. L’endemà al matí juguem a tennis, cada setmana ho fem al nostre club del poble on vivim i avui ho fem aquí. Ens ho passem bé com sempre. Anem a passejar pel poble del costat de l’hotel i després juguem a ping-pong. Riem com boges. Juguem molta estona i ens ho passem molt bé. De fet, jo es l’estona que m’ho passo més bé en tot el temps que estem aquí.Per què? Reflexiono sobre això. Jugar a tennis és divertit, però és un joc seriós, has d’estar molt concentrat, sinó no n’entres ni una. Has d’estar pendent de com et col·loques, a quina distància de la pilota, de preparar el gest amb suficient antelació… estàs lluny del company, si li vols comentar alguna cosa t’has d’apropar fins a la xarxa sinó és molt probable que no et senti… en canvi, el ping-pong és un joc com als que jugàvem quan érem petits. Res és important, ni com et col·loques, ni on et poses, ni si mires prou la pilota… estàs a prop del contrincant, pots fer comentaris tota l’estona… ja sé que penseu que hi ha professionals del ping-pong que es concentren, que es fixen en la posició, que es posen nerviosos… però gràcies a Déu jo no soc gens professional del ping-pong i puc tornar a ser una nena petita quan hi jugo. Visca!