Avui he dinat amb dos amics molt estimats. Ella, la Maria, va marxar a Austràlia fa més de quatre anys, i només torna una vegada a l’any, la veig poc. Abans ballàvem lindy hop, més de tres dies a la setmana. Rèiem molt juntes. L’enyoro. Ha tingut un bebè, una nena, la Mila, que no pot ser més bonica. Ell, l’Adri, un noi que ara té vint-i-vuit anys, també balla lindy, segons jo el que més bé balla de tots els que conec. Abans que la Maria marxés, els tres, més un altre que no ha pogut venir a dinar, l’Àlex, organitzàvem ballades els dissabtes a la tarda. Ens ho passàvem molt bé i encara guanyàvem algun euro. Avui després de molt temps ens tornem a veure. La Maria ha vingut amb la Mila. Li dona verdura triturada per dinar, li dona pressa. L’Adri i jo ens en riem.

—Deixa-la respirar —li dic jo— encara té la boca plena i ja li vols posar més verdura a la seva boca petiteta…

—Ets una mala mare.—diu l’Adri rient.

La Maria es queda compungida.

—Li dono jo —dic jo.

—D’acord! —diu ella contenta —la meva mare no sé com s’ho fa, però és amb la que més menja.

—No li dona pressa. —dic jo començant a donar-li una miqueta de res de bròquil bullit.

Xerrem i riem, se n’enriuen de mi perquè quan vull celebrar alguna cosa, avui, bec aigua amb gas i fresca, en comptes d’aigua sense gas i natural. Els fa gràcia que no bec alcohol, ni menjo carn, ni peix, ni quasi res.

Recordem quan ballàvem tots junts, els bons temps… Ens ho passem bé.

La nena comença a plorar i la Maria diu que se’n va, ja li toca tornar a casa perquè la nena pugui dormir.

—I tu i jo què fem?, marxem o ens quedem una mica més? —li pregunto a l’Adri.

—Estic esperant la contesta d’uns amics…

—Me’n vaig, a veure si ens tornem a veure amb l’Àlex —diu la Maria.

Ens acomiadem i ens quedem asseguts ell i jo. Estem en un restaurant de la plaça Osca, al barri de Sants de Barcelona. El terra és de pedra bastant llisa va bastant bé per ballar. Penso que podríem ballar ell i jo. Li dic.

—Ballem una mica aquí a fora?

—Vols ballar?

—Sí.

—Doncs tinc uns auriculars sense cables que ens aniran bé. Ens en posem un cada un i podrem ballar. —diu ell content.

—I la gent ens veurà ballar sense sentir la música? Serà curiós.

I sí, busca al spotify del seu mòbil cançons per ballar i ballem davant del restaurant. Soc feliç. Ballem lindy, balboa, més lindy… riem i som feliços tots dos.

Quan ens cansem, entrem al restaurant, ho recollim tot i anem a donar un vol. Xerrem i em convenç de comprar-me uns auriculars. Em sento còmode amb l’Adri.

Avui ha estat un dia genial!